La transició cap a les energies renovables és una prioritat global tan imperativa com econòmicament avantatjosa que, tot i plantejar alguns dels reptes més ambiciosos dels últims temps, cal activar amb urgència. La seva superioritat en costos davant dels combustibles fòssils i el seu impacte positiu en el medi ambient les converteixen en les aliades perfectes per materialitzar el canvi. Però el desafiament no és només tècnic; també és social, polític i ambiental. Requereix consciència i col·laboració entre tots els actors implicats i, per garantir-ne l’efectivitat, és fonamental que el desplegament s’alineï amb una planificació estratègica que permeti maximitzar-ne l’impacte positiu.
A Europa, afortunadament, comptem amb el Pacte Verd Europeu, la fulla de ruta clau per assolir una UE climàticament neutra i sostenible. En aquest marc, s’estableix un objectiu essencial per al que incumbeix a la transició, el número 55, que marca el repte de reduir les emissions almenys un 55% l’any 2030, impulsant un augment significatiu de la participació de les energies renovables. En concret, l’última revisió de la Directiva d’Energies Renovables (RED III) eleva el percentatge de renovables al 42,5% del consum final d’energia el 2030, amb un objectiu indicatiu del 45%.
Però aquest objectiu no només planteja la seva expansió, sinó també l’acceleració de la descarbonització de la matriu energètica, mitjançant la substitució de fonts fòssils per energies netes i la garantia d’una integració eficient de les renovables a la xarxa, adaptant la infraestructura energètica a les noves fonts intermitents i assegurant la flexibilitat necessària per a un funcionament estable.
La realitat és que no ens podem permetre ajornar els ODS; cada avenç compta per a un futur sostenible. Hem de mantenir i reforçar el nostre compromís, accelerant l’acció climàtica amb aquest marc. I, per a això, els PNIEC (Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima) tangibilitzen els objectius plantejant escenaris que, encara que desafiants per als estats membres, resulten esperançadors.
És el cas d’Espanya, que es perfila com un agent clau en la transició energètica. Amb un objectiu del 81% d’ús de renovables en la generació elèctrica de tot el país el 2030, ha registrat un 56,81% el 2024, aportant un total de 148.975 GWh i batent un nou rècord de contribució de les energies netes, segons les darreres dades de l’Associació d’Empreses d’Energies Renovables (APPA). Això ens situa un 24,19% per sota de l’objectiu establert per al 2030, la qual cosa planteja la necessitat d’incrementar en un 4,8% anual la penetració.
La situació en altres estats membres és similar. Itàlia, per exemple, que comparteix objectiu de cara al 2030 amb un percentatge més baix en generació elèctrica renovable, el 65%. I si, a més, ens fixem en referents europeus, les energies renovables alemanyes van representar el 59% de la generació total d’energia, un 21% de l’objectiu marcat per a 2030. El grau de penetració correspondria al 1,8% i al 4,2% respectivament.
Però hi ha països que superen les expectatives més optimistes. Sense anar gaire lluny geogràficament, Portugal, que s’alinea amb l’objectiu del 81% d’ús de fonts netes a la generació del país, va cobrir el 2024 un 71% del consum elèctric nacional mitjançant producció renovable, quedant només un 10% per sota quan falten cinc anys perquè soni la campana del 2030.
Des d’ara fins al 2030 només ens queden cinc anys. Té Espanya prou temps? És possible la integració a gran escala de les renovables abans del 2030?
Estratègies per aconseguir-ho
Aconseguir-ho és complex, però no irrealitzable. Espanya disposa d’una infraestructura energètica cada vegada més adaptada a la generació renovable que li permetria deixar enrere les amenaces a les quals s’enfronta en l’actual transició energètica.
Un dels pilars fonamentals per assolir-ho és l’electrificació del consum, que implicaria reduir les energies fòssils com a font primària d’energia. L’Associació d’Empreses d’Energies Renovables (APPA), en el seu informe “El Moment de l’Electrificació: Energia Renovable per a una Economia Competitiva“, explica que la indústria espanyola consumeix un 57% de la seva energia final per produir calor, i el 77% d’aquesta energia prové de combustibles fòssils.
En aquest sentit, l’electrificació dels processos industrials mitjançant tecnologies específiques reduiria significativament aquesta dependència, abaratint costos i minimitzant l’exposició a la volatilitat dels preus del gas i el petroli. És el cas de les bombes de calor, que aconsegueixen un rendiment energètic fins a quatre vegades superior al de les calderes de gas o gasoil, generant un estalvi anual d’entre 380 i 680 euros per habitatge. En sectors com l’alimentació, el paper o la química, per exemple, la seva implementació també podria arribar a cobrir fins al 80% de les necessitats, oferint un cost total de propietat fins a un 61% inferior al de les calderes convencionals.
El vehicle també és un actor important. Potenciar l’ús dels elèctrics per part de les administracions amb incentius i millores en la infraestructura de recàrrega no només reduirà la dependència de combustibles fòssils, sinó que eliminarà l’emissió directa de gasos, amb la consegüent millora de la salut urbana.
Però assolir la transició energètica va més enllà. També és imprescindible integrar sistemes d’emmagatzematge d’energia que garanteixin l’estabilitat de la xarxa i permetin aprofitar al màxim la generació renovable. Segons el PNIEC, a Espanya s’han d’integrar a la xarxa 73 GW addicionals de solar fotovoltaica, 60 GW d’eòlica terrestre, 2,5 GW d’eòlica marina i 22 GW de sistemes d’emmagatzematge en els pròxims anys.
Aconseguir aquesta capacitat és possible si es respon a la demanda energètica mitjançant noves indústries electrointensives, com ara els centres de dades, essencials per al funcionament de l’economia digital i instal·lacions d’alt consum energètic. A Espanya, aquests centres utilitzen un circuit tancat de refrigeració que es reomple d’aigua (4.000 m³) només a l’inici de la vida de la instal·lació, una xifra inferior als 6.000 m³ que requereix una hectàrea de cultiu de blat de moro. Les segones es materialitzen especialment bé a través de les recentment anunciades plantes d’assemblatge de bateries que, tot i que a Espanya encara estan en desenvolupament, en molts altres països ja són una realitat gràcies a la seva ràpida integració en el mercat.
Pot semblar ambiciós, però la implementació de totes aquestes estratègies ja està sent impulsada mitjançant programes d’incentius i ajuts i això, sumat al fet que la instal·lació de més capacitat renovable està reduint els costos energètics, està afavorint la palanca del canvi.
Tendències futures: la clau és la velocitat
La velocitat en la integració de les energies renovables a les matrius energètiques dels països de la UE és un fet. Diversos països han superat el 50% de generació elèctrica renovable en els seus mixes energètics, cosa que demostra que la transició és possible. Tot i això, per anar més enllà i assolir una descarbonització total, caldran noves palanques d’impuls que accelerin aquest procés.
I una d’aquestes, en línia amb el que comentàvem abans, continuarà sent el lideratge de l’emmagatzematge energètic mitjançant bateries. El seu desplegament permetrà una gestió més eficient de l’electricitat renovable, reduint la dependència de les energies fòssils i millorant l’estabilitat de la xarxa. Amb preus cada vegada més competitius, la seva adopció massiva serà clau per maximitzar l’aprofitament de la generació renovable.
La competitivitat d’aquestes bateries, sumada a l’avenç en xarxes intel·ligents i sistemes de gestió energètica, també és essencial per al futur, ja que optimitzarà la integració de diferents tecnologies que permetin hibridar l’energia solar amb l’eòlica i compensar la variabilitat d’una font amb l’altra, suplint alhora la intermitència sense dependre exclusivament de la complementarietat entre renovables.
Finalment, els sistemes d’autoconsum comercial i industrial (C&I) tindran un paper crucial en la transició energètica. L’adopció massiva de l’autoconsum té múltiples avantatges, com ara la reducció de la demanda elèctrica in front of the meter i l’alliberament de capacitat a la xarxa per a nous consums, com la mobilitat elèctrica o els centres de dades.
Aquest tipus de sistemes d’emmagatzematge de 2 a 4 hores milloren la gestió interna de l’energia, permetent a empreses i negocis ajustar les seves corbes de consum i reduir la dependència exterior. A més, equilibren la xarxa elèctrica i evitarien sobrecàrregues, assegurant un subministrament més fiable.
A quins reptes ens enfrontem?
La manera com gestionem aquesta transició determinarà no només l’èxit en la lluita contra el canvi climàtic, sinó el futur de les nostres comunitats i el món que deixarem a les generacions futures. Per això, ha d’assolir el seu màxim potencial, una cosa que només serà possible mitjançant una regulació clara i eficient que incentivi la implementació de sistemes d’emmagatzematge energètic.
Si volem aconseguir-ho, hem de comptar amb preus dinàmics de l’energia i mecanismes de capacitat que fomentin models de negoci viables dins de la cadena de valor, impulsant la figura de l’agregador.
D’altra banda, la regulació dels serveis d’agregació i flexibilitat és essencial per gestionar el flux d’energia de manera eficient i optimitzar la distribució dels recursos. En aquest context, és important garantir el suport al sistema elèctric perquè la integració de les energies renovables distribuïdes es faci de forma segura i eficient; agregar recursos energètics distribuïts per proveir serveis de xarxa; i gestionar la demanda distribuïda mitjançant plantes virtuals d’energia (VVP).
No en tinc cap dubte: el futur de l’energia és renovable, descentralitzat i eficient, però requereix l’esforç de tots els actors clau. La velocitat amb què ho aconseguim determinarà la construcció d’un sistema energètic resilient, competitiu i estable.
Signat per:
Daniel Sánchez, EPC Director a BNZ.
